Poques ganes


No sé quantes vegades he intentat escriure alguna cosa avui. Però cada cop que ho he intentat se m’han passat les ganes de dir res. Ara, abans de deixar-ho per inútil, mentre penso què dir avui, sonen les campanes d’alguna de les moltes esglésies que hi ha a Ashrafieh. Toquen a morts. I m’agrada. M’agrada el so de les campanes quan toquen a morts. Un sol toc, repetit, amb una separació àmplia entre cada toc. Una nota trista, que quan ja l’has oblidat es pateix.

Em sembla encertat el so que acompanya a aquest moment. Estic pensant, evidentment, en la gent que està morint a Gaza. Als civils innocents, i als potser no tant innocents. No. Per sort no em toca a mi jutjar a la gent, ni els vius ni els morts. És una tasca difícil, i per això prefereixo deixar-la en mans d’Algú que en sàpiga més… Si hagués de jutjar-los m’hauria de posar a la seva pell. Haver nascut a la seva família, haver viscut en el seu barri, amb els amics que han tingut des de petits. Amb la seva educació. I això val per a tothom, siguin palestins, israelians, jueus, cristians, musulmans o el què bonament cadascú arriba a ser.

El què està clar és que els fets com els que estan passant a Gaza demostren com els homes sovint som incapaços de fer coses que, a mi (amb tot el què he pogut viure) em semblen molt més senzilles del què mostren altres. Em pregunto si uns i altres no són capaços d’entendre que qualsevol persona té una dignitat que cal respectar… malgrat tot. Si no se n’adonen que les guerres, tard o d’hora, s’acaben pagant a un preu molt més car que el que podrien pagar els que les fan.

A vegades, parlant del Líban, he dit que trobo a faltar una major implicació de la gent, de la societat. A Israel i a Palestina possiblement hi ha més implicació. No ho sé. Però hi trobo a faltar veus que vagin contra la majoria, contra el què sembla indiscutible. Palestins i Israelians que afirmin (i ho acompanyin amb actes) que es pot viure en pau amb gent tan diferent. Que les conviccions religioses, polítiques… no tenen perquè impulsar al rebuig de qui pensa o creu diferent. Que siguin capaços, al mateix temps, de criticar aquelles coses que fan els seus i que són criticables.

Que la realitat al Pròxim Orient és complicada és evident. Però precisament per això cal treballar més. És com en l’educació: sovint són els que tenen més problemes per aprendre els que han de treballar més per fer-ho. En la vida és igual: són els problemes els que ens han de moure a implicar-nos més, ja que quan tot va bé no fa falta fer-hi gaire.

Esperem que la guerra serveixi, com a mínim, per a despertar consciències. Que sense simplificacions ni discursos buits de propostes s’impliquin en la resolució dels problemes. I els dirigents, com sempre, tenen una responsabilitat de cara a la resta de ciutadans enormes. Potser caldrà recordar-ho més sovint. I potser caldrà també plantejar-se millor qui està realment capacitat per a governar països sencers.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: