El Dia de la Independència


El President Sleiman (esquerra), a larribada a lacte

El President Sleiman (esquerra), a l'arribada a l'acte

Ahir vàrem celebrar el dia de la Independència (del Líban, respecte la França… ara fa 65 anys).

La celebració oficial va consistir en una parada militar presidida pel President Sleiman (o Suleiman) i alguns dels seus predecessors. De fet, és una dada sorprenent el fet que dels anteriors presidents només n’hi havia un: Bashir Gemayel. L’últim que hi va haver abans de l’actual no va aparèixer a la festa… possiblement per mostrar el seu desacord total en la direcció que està prenent el país (es tractava d’un president pro-sirià). I els dos anteriors tampoc hi eren; estaven representats per les respectives vídues, ja que van ser assassinats ja fa uns anys.

La desfilada va aportar alguns fets històrics. Un dels més destacats, la presència de dos avions (dels que ja he parlat anteriorment). Afegir només que sembla (espero que no sigui una broma) que van ser recuperats per anglesos que es dediquen als avions històrics… L’altre, el fet que és el primer acte de l’estil sense presència de militars sirians des de fa uns quants anys.

A més dels (dos) avions, hi van participar els helicòpters de l’exèrcit, de la policia i dos més que no sé si serien particulars (!) En total, una quinzena. Van passar el matí amunt i avall, sobrevolant Beirut en diverses formacions. També hi van passar alguns dels carros de l’exèrcit, als que aviat s’hi afegiran una dotzena d’M60 Patton, tanc americà fabricat entre els anys 1958-1990… que proporcionarà els EEUU.

Però no va ser l’única celebració que hi va haver… Els nois d’Hesbol·là (si hem de fer cas al què diuen els mitjans de comunicació) van aprofitar per fer la seva festa particular, sense convidats. Aprofitant que l’exèricit estava de festa, van fer un entrenament a la zona sud del país. Això sí, sense armes, eh! És una mostra més de la gran diversitat libanesa! Tenen en comú, les dues celebracions que en cap de les dues s’hi va convidar als ciutadans del carrer. Els motius són diferents, però en també mostra que alguna cosa encara no funciona del tot normalment per aquestes terres…

Advertisements

3 Responses to El Dia de la Independència

  1. M.P ha dit:

    Encara que sembli que no hi ha relació, sí que se n’hi pot trobar entre el teu post i l’anada a Andorra d’ahir, perquè els exèrcits estan relacionats amb la guerra i de guerres i gent que va haver de fugir a causa de la violència i de la falta de llibertat és del què es va parlar ahir a Andorra. I perquè el Líban s’en sap molt de la necessitat de marxar del país per raó de guerres o d’enfrontaments.

    En Joan Villarroya, catedràtic d’Història de la UB va fer un repàs de les diferents situacions, al llarg dels segles, que varen portar a gent a fugir de la península cap a la resta d’Europa al llarg dels segles, especialment els últims. Molts d’ells a través d’Andorra.

    La jove Maite Garcia, que ha fet una brillant tesina sobre els camins de llibertat, va parlar dels camins d’evasió a través dels dos Pallars i va projectar alguns dels itineraris.

    Claude Bonet va presentar el passeur andorrà, encara que nascut a Catalunya, Joaquim Baldrich, que va conduir gairebé tres-centes persones, molts d’ells aviadors aliats, cap Espanya, deixant-los a Manresa on agafaven el tren cap a Barcelona. El guia hi va ser present i va explicar alguna vivència (és ja molt gran).

    I en Jordi Piferrer, de l’associació Camí de Pallerols a Andorra, va presentar un breu vídeo on entrevista el guia Josep Cirera (ja molt gran, que viu a Barcelona i que no es va poder desplaçar) que va ser el guia de diverses expedicions que des de Catalunya passaren a Andorra durant la guerra civil espanyola. Concretament mostrava en vídeo l’itinerari de l’expedició que entre el 19 de novembre i el 2 de desembre del 38 va passar una colla de persones cap a Andorra, entre ells un grup entre els que hi havia Escrivà de Balaguer, el futur sant, i que està molt ben documentada ja que alguns del grup anaven redactant un diari.

    L’auditori de Sant Julià estava gairebé ple. Varen presidir autoritats andorranes i entre el públic hi havia el mateix ambaixador d’Espanya a Andorra. De fet va ser només com un “tast”. Tots els participants haurien pogut explicar moltes més coses. A mi em va agradar molt. Després els organitzadors, en Joan Villarroya, i un parell de convidats vàrem sopar junts a una pizzeria.

    I vàrem tenir la sort i el gust d’acompanyar en Joan Villarroya de Badalona a Andorra en el cotxe i baixar-lo fins a Manresa de tornada. El viatge va ser tan profitós gaire bé com un trimestre de classes “particulars”! Quantes coses sap en Villarroya!

    Suposo que en Pifarré en farà una explicació al seu blog. Quan surti ja us posaré l’enllaç. Si en sé. Si no me’n surto ja li demanaré a en Ferran que ho faci ell.

  2. Àlex ha dit:

    Però el Líban era ben bé part de França o, era un protectorat, no? Hi han libans, que cadascú fa la seva en un dia com aquest.

    Per cert, parlant de França, el francés encara té molta presència al Líban? Tinc curiositat per saber si té gaire incidència aquesta llengua encara al Líban.

  3. ferrancanet ha dit:

    M.P, esperem l’enllaç a la notícia (si no l’envies tu, ja el posaré jo…).

    Àlex, espero haver contestat la teva resposta, i satisfet la teva curiositat!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: