Memòria, història i perdó


He seguit, de lluny, el tema de la Llei de la memòria històrica i la decisió del jutge Garzón d’investigar algunes fosses comunes de l’època posterior a la guerra civil espanyola. No tinc intenció de parlar d’això, tot i que també en tinc ganes, sinó de destacar que per aquí tenim un problema similar.

És important no perdre la memòria dels fets històrics, ja que, en part, és el què ha passat el què porta al present (sigui per a bé o per a mal). Però per a poder recordar primer cal conèixer. I quan hi ha una guerra per enmig, i odis totalment injustificats és difícil (impossible?) parlar de realitat del què s’explica de la història.

En tot el què s’està parlant, tant aquí com allà, hi trobo a faltar el perdó per tots costats. De què serveix recordar si no hem perdonat? Per a continuar odiant, per a esperar una venjança pendent?

Fa unes setmanes, un dels líders cristians (Samir Geagea) va demanar perdó pels assassinats i altres animalades fetes per les Forces Libaneses, de les que és actual responsable, i de les que va ser-ho també durant una època (tardana) de la guerra. Que va demanar perdó públicament és un fet. A partir d’aquí la gent pot començar a tribar raons per les quals ho ha fet, però això ja no és problema de qui demana perdó.

Ara, un altre dels líders polítics cristians (fill d’un antic president durant la guerra) declara que per a acceptar aquest perdó cal que Geagea es retiri de la política. No entro en el fet de la conveniència o no d’aquesta retirada (n’he parlat altres vegades). Però em sembla injust (com a mínim) que es demani la seva retirada mentre altres responsables d’altres assassinats i animalades segueixen en política o gaudint dels negocis que van fer en aquella època.

Cal aplicar la justícia a aquests responsables? Evidentment. Sempre cal aplicar la justícia. Però qui decideix què és just en aquest cas? Doncs molt senzill, el qui té el poder. De tal manera que si no es fa bé, quan canviïn les mans que governen tornaran a aplicar la justícia sota la seva perspectiva. I és difícil que es faci bé quan resulta que s’està decidint què és just.

Arribem (i aquí torna a ser interessant el paral·lelisme entre el què passa per aquí amb el què passa per allà) a la independència (i a la competència) judicial. Quan la justícia és només en un sentit em sembla sempre sospitosa (sigui ara o fa cinquanta anys). Quan només una part ha fet cosas malament… mala senyal. Si es vol acabar amb el què va passar durant la guerra civil (libanesa, és clar!) caldria fer justícia a tothom, però em sembla que això, senzillament, s’escapa a les possibilitats humanes, i aleshores comença un regateig per veure qui la paga i qui queda fora de la criba…

Resumint, que és difícil arreglar a través de la justícia el què s’ha fet en una guerra (i post-geurra), i més encara quan abans no hi ha una disposició clara a perdonar (que no significa obviar) el què ha passat.

Advertisements

2 Responses to Memòria, història i perdó

  1. Curiós ha dit:

    Aquest post és molt filosòfic… Que difícil que és perdonar i demanar perdó… És difícil fer-ho de paraula… I més difícil és fer-ho de veritat, de cor, perquè llavors s’en deriven actituds i actes que a vegades costen molt…

  2. carmef ha dit:

    Que la justicia actui amb els que encara quedan vius!…la mare que els va parir!

    catalansreaccionem.wordpress.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: