El Líban, o els Líbans


Una de les preguntes que més sovint fan els libanesos quan es troben a un estranger (occidental) vivint per aquestes terres és si t’agrada el país, i s’hi t’hi trobes a gust.

Cal dir que la pregunta és força normal, i mostra l’hospitalitat de la gent d’aquí. Quan m’ho pregunten, sempre acabem anant a parar al mateix tema: el Líban és, en realitat, un conglomerat de molts Líbans que no tenen res a veure entre ells.

Tens diferents Líbans segons el propi nivell social, segons la cultura que tens, segons la religió, segons la regió, segons la feina… Hi ha gent, molta gent, que només coneix un d’aquests Líbans. De la mateixa manera que els libanesos que estan fora del país guarden una imatge del Líban que van conèixer, i que poden trobar més o menys inalterat actualment, però que no té res a veure amb els altres Líbans.

El Líban és un gran petit país, no en tinc cap mena de dubte. On és bastant fàcil adaptar-s’hi sempre i quan vagis a parar a una de les cultures similars a la teva originària. Si no pot ser una tasca complicada, si no impossible.

La cosa gairebé única del país és la possibilitats de trobar-te tots aquests Líbans (que són imatges de tantes cultures d’arreu del món) un al costat de l’altre, “juntos pero no revueltos”. Ahir, un cop més, vaig poder-ho veure mentre corria pel passeig marítim de Beirut. Estant, efectivament, junts, però cadascú fa la vida pel seu compte. Diuen els vells que abans això no era així… però ara les coses han canviat, més o menys des de fa 30 anys!

Advertisements

11 Responses to El Líban, o els Líbans

  1. Curiós ha dit:

    El tema és interessant. Molts Líbans en un sol Líban. Queda evident quan hi arriba un que ve de fora. No ho tenen tan clar els que viuen allà. Abans no era així, diuen els vells. Junts però no barrejats…

    I a casa nostra? Abans no era així, podien dir també alguns, potser… Ara vivim junts, però no barrejats…

    Quants dels que viuen Diagonal amunt, per simplificar, no han posat mai els peus al Raval, per exemple? I al revés… I quants dels que hem nascut aquí, de pares , avis i besavis catalans de tota la vida…desconeixem els “nouvinguts” de les diferents onades migratòries? Si no vigilem, d’aquí a uns anys hi pot haver diferents catalunyes dintre d’una mateixa Catalunya: llengues diferents, costums diferents, religions diferents…

    Quants dels que viuen a l’àrea metropolitana coneixen la resta del país, els petits pobles de la Catalunya rural no turistics, per exemple? A vegades dic en broma que la Catalunya no metropolitana hauria de demanar la independència de l’àrea metropolitana i viuria millor….(fa poc es va veure en el tema de l’aigua…)

    Tenir un mirall on veure reflectides algunes realitats pròpies sempre va bé.

    Aquí, al menys, no tronen les armes. El foc i el soroll els guardem només per les Festes Majors. I que duri

  2. M.P. ha dit:

    Ferran:

    La foto molt bona i molt il·lustrativa!

  3. ferrancanet ha dit:

    que quedi clar que no és meva!!! De fet va guanyar no sé quin premi de foto-periodisme… Però és molt adequada per a il·lustrar el tema

  4. Alex ha dit:

    Hola Ferran!
    De tot plegat, de la diversitat de Líbans i libanesos, què t’ha aportat en a tu?

    Una abraçada des de les muntanyes del Pirineu de Lleida, demà pujaré a La Pica, miraré cap a l’horitzó per buscar-hi el Líban.

  5. ferrancanet ha dit:

    Alex, quant de temps sense dir res! Espero que les vacances estiguin provant…

    Un cop més, la teva pregunta es mereix una resposta que potser supera el format comentari… però per ara puc dir que l’estada al Líban m’ha confirmat la impressió que vaig començar a tenir l’any passat, a Roma, relativitzant (o purificant, potser seria millor) algunes de les idees que podia tenir sobre Catalunya, i sobre la societat catalana (dient-ho així, en general, és més fàcil : )

    Però el Líban m’ha aportat una visió diferent del què és conviure amb gent “diferent”, així com el propi significat del terme “diferent” aplicat a les persones.

    Em quedo amb la riquesa del Líban pel què fa a la diversitat, i amb el temps que sabien conviure realment. I em fa una mica de ràbia (diguem-ho així) que es pugui arribar a una situació que porti al comentari que ha fet abans “Curiós”…

  6. Curiós ha dit:

    Ferran:

    Potser el meu comentari no ha estat encertat. Tant de bo totes les comunitats poguessin conviure amb pau. Jo també desitjaria que el Líban pogués gaudir de la diversitat i de la riquesa que això suposa. Només volia posar de relleu que si no es fa res per afavorir el coneixement mutu, i per no crear barreres o fronteres dintre d’un mateix país, es pot arribar a situacions similars a les del teu actual país també a d’altres llocs.

    I potser és més fàcil analitzar el país al qual arribes i veus amb ulls nous que no pas el propi. Llavors, veient com ha canviat un país en uns quants anys, un pot patir pensant que al seu propi país pugui passar una cosa similar, si no es té cura d’actuar en positiu. Segur que viure uns anys fora de Catalunya ajuden a això que en dius “purificar” les idees que es tenen sobre el propi país.

    Gràcies pels teus comentaris.

  7. ferrancanet ha dit:

    Curiós,

    el primer comentari (i el segon)em semblen molt encertats. Cada cop amb més freqüència veig que el què em sembla que són problemes crònics aquí, són problemes més o menys incipients allà… Però em sembla que encara esteu a temps de posar-hi remei, perquè després és molt més complicat!

  8. Àlex ha dit:

    Aquesta barreja de cultures i comunitats em sembla que es pot veure “oficialment” reflectida o obligada en el fet que el president de la república, el primer ministre i el president del parlament han de ser de religions diferents. Oi que hi ha una llei que ho marca?

    Àlex

  9. Lali ha dit:

    Hola a tothom,
    ja tornem a ser aquí després d’uns dies en les aigües mediterrànies de Sardenya.
    Jo estic amb el Curiós però fins i tot diria que ja ens està començant a passar el “juntos pero no revueltos”. Costa de veure grups de gent de diferents orígens, parelles mixtes (autòcton-forani) per dir-ho d’alguna manera…no voldria ser pessimista però en alguns ambients costa que la gent sigui curiosa i respectuosa amb altres cultures i ètnies.
    Viatjar i viure un temps fora del teu país (i sentir-te que et tracten com un estranger) crec que ajuden a acostar-te a la “diferència” amb uns altres ulls.
    Una abraçada
    Lali

  10. Calín Semaan ha dit:

    El més important per ensenyar una cultura nova és que el forani la tracti amb normalitat. Nosaltres quan érem petites gairebé no parlàvem mai del Líban i molt menys de que érem libaneses, tenim sensació de rebuig. Quan et fas adult entens que per a que els demés entenguin la teva realitat cultural l’has d’incorporar a la teva vida quotidiana i tractar-la amb tota la normalitat del món. Tinc més bones sensacions des de què sóc catalana-libanesa que quan me’n amagava. I la gent en té més interès del que un imagina.
    La realitat catalana és igual ara què fa 50 anys, l’única diferència és que abans els nouvinguts venien de la península i ara arriben d’arreu del món. Aprofitem-ho tots plegats i enriquim-nos amb això.

    P.S. Per cert la foto va portar molta polèmica a Occident, però per a ells va ser pura normalitat

  11. ferrancanet ha dit:

    Anem per parts….

    Àlex: efectivament, la llei reflexa la diversitat social en el repartiment dels diferents càrrecs públics de més importància: President cristià maronita, Primer ministre sunnita i President del Parlament xiïta. A més, el govern no està format pels partits que han guanyat les eleccions, sinó que ha de ser també acordat entre les totes les forces, de tal manera que els diferents ministres representen les diferents comunitats.

    Lali: sembla clar que hi ha feina a fer a Catalunya amb el tema de la incorporació dels foranis… però estic d’acord també amb la Calín en el sentit que tampoc és tan diferent (en aquest sentit) del què passava fa 40 o 50 anys, El què ha canviat és que les diferències entre els de “dins” i els de “fora” són més grans, potser…

    Calín: m’imagino que l’experiència viscuda des dels ulls dels petits deu ser encara més complicada. I es podria afegir que també hi ha diferències entre la gent que va a viure en un nou país, ja que no és el mateix un immigrant que un estranger (sovint poso d’exemple els esportistes…); i fins i tot es podria afegir el grup dels refugiats, que em sembla que en el cas de molts libanesos si no és aplicable al 100%, gairebé.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: