Negocis amb els fenicis

diumenge, 9-Març-2008

Aquí teniu la primera història proporcionada pel viatge del Jaume.

Ens situem a Tir, una de les ciutats amb més restes històriques, coneguda (pels que la coneixen) perquè a l’antiguitat tenia dos ports, un orientat cap el nord i l’altre cap el sud, fet que va permetre resistir el setge fet per Alexandre Magne durant anys…

Concretament ens situem en un dels bars (per utilitzar un terme conegut per tothom) situats a costat del mar. La vista és generosa, ja que pots contemplar la costa d’Israel, fins a Saida (o Sidó). El local no és precisament un dels que es poden trobar al moll de la Fusta, o al Passeig marítim de qualsevol poble català. Es tracta més aviat d’una barraca, amb quatre taules i 20 cadires, de plàstic. Es nota que tot i que és cutre ha passat per millors moments, com el país.

Després d’haver estat veient les restes romanes de la ciutat decidim acostar-nos al mar, per veure si hi trobem alguna cosa interessant. Les columnes que hi ha abandonades, banyades per les aigües del Mediterrani, tot i que ens interessen, són difícils de portar a Menorca de tornada.

Finalment decidim fer una cervesa-coca-cola. Un sol com Déu mana, una cerveseta fresca, i el mar als nostres peus, sense sorolls, cotxes, venedors, turistes… L’estona és molt agradable, i quan finalment decidim pagar descobrim que només tenim o un bitllet de 20$ o un de 1.000 lliures libaneses. Per a fer-se una idea, un euro són més de 2.000 lliures. Amb certa vergonya li explico el problema al senyor del bar (cal dir que quan hem vist el bar per primer cop, el comentari ha estat podem donar-li una alegria al bon home!)

Evidentment, 20$ en un local com aquest és una moneda massa gran… Però evidentment, 1.000 lliures a qualsevol local, per una coca-cola i una cervesa, és una moneda massa petita!

Sense immutar-se gaire, com si ja estigués content pel fet d’haver tingut algú aquell matí (o dia…) ens diu que no hi ha cap problema, i pren les 1.000 lliures. Marxem amb la sensació d’haver pres el pèl al bon home, i jo amb el compromís de tornar un altre cop, però amb canvi!