A la Kadisha i els Cedres (Nord del Líban)

dissabte, 23-febrer-2008

Avui hem estat al nord del Líban, al costat de la Vall Santa (la Kadisha), i hem pujat fins els pobles dels Cedres, on encara hi havia molta neu. Podeu veure les fotografies en els enllaços que hi ha a l’apartat Les fotos del Jaume

El Jaume i jo al peu d'un cedre


Al sud de Beirut (amb la primera foto del Jaume!)

dijous, 21-febrer-2008

El noi que ens ha convidat a cafè, en el seu petit local del sud de Beirut.

Beirut, la ciutat dels contrastos i de les diferències, la ciutat multicultural per excel·lència (m’atreveixo a dir) o per naturalesa… Avui he estat passejant amb el Jaume (el meu germà) per la zona costanera de l’oest i el sud de la ciutat.

Hem començat per Hamra, passant per la zona d’hotels (on hem dinat en el què podria anomenar-se un chiringuito) per continuar després en direcció sud, cap a l’antiga carretera de l’aeroport. Allà hem pogut veure com en 5 metres (no exagero) passàvem d’un barri residencial de luxe, ple d’ambaixades, a un barri miserable (econòmicament parlant); d’una zona sunnita a una xiïta. Quan hem entrat en el barri xiïta la sensació d’estar fora de lloc ha estat indescriptible. Si durant tot el dia la gent ens mirava amb expressió sorpresa, potser recordant vells temps, allà la sensació era bastant diferent, fins i tot desagradable, com qui entra on no toca, quan no toca.

La cosa ha canviat quan algú al costa ha dit Spain? Evidentment es referia a nosaltres, i ha estat suficient per començar una animada conversa amb un grup de joves d’uns 16 a 25 anys, a la que s’hi anava afegint gent cada segon. Barcelona… Eto’o… Han sortit totes les preguntes típiques: d’on som, què hi fèiem allà (no era prou evident), a què ens dediquem, si ens agradava el Líban… fins a la invitació al cafè habitual. Ha estat una mitja hora realment molt agradable, on s’ha barrejat la realitat libanesa amb el surrealisme propi del país i de la seva situació político-social. Finalment hem aconseguit fer unes fotografies de record.

En acomiadar-nos, la frase era, més o menys, benvinguts al Líban, però marxeu aviat, que la cosa és perillosa!

Bona gent!

Pels despistats, he afegit una pestanya on trobareu algunes de les fotografies del Jaume…


Bourj Hammoud i Biblos (Jbeil)

dimecres, 20-febrer-2008

Ahir vam estar passejant pel barri armeni amb el Jaume, fins que vaig haver de deixar-lo (el Jaume) per anar a recollir el permís de treball al Ministeri de la Informació (restes de l’època d’ocupació siriana…). Ell va marxar cap a Biblos, tot i que el dia encara era gris i plujós. A veure si finalment s’ha llençat a fer les fotografies tan esperades, ja que fins aquell moment em sembla que només n’havia fet dues o tres…

Com fa unes setmanes, la pluja i el fred a portat el bon temps al Líban. Els ànims no sé si s’han calmat o simplement esperen millors temps, però el fet és que els problemes desapareixen amb la pluja. Millor això que res.

Ara marxo a intentar aconseguir el permís de residència. Tot plegat m’haurà sortit una mica car, però és la manera que tenen de cobrar-se l’equivalent als impostos (els directes no existeixen en aquest país). Per cert, si algú vol venir aquí a treballar ha de buscar una feina que no prengui el lloc a un libanès… podeu imaginar-vos les conseqüències que això porta. Si no, espero explicar-ho després!

Continuarem…


Tot bé?

Dimarts, 19-febrer-2008

 La catedral maronita de Beirut (catòlica) i la mezquita sunnita construida pel president Hariri

Aquesta era la pregunta que em feia ahir la MA, afegint que havia notat en algun post un cert desànim o un cert estar-ne fins els nassos. Bé, la veritat és que la situació en aquest país no és la mateixa de fa dues setmanes. La tensió que es respira cada nit en algunes zones de la capital (especialment en barris mixtes de xiïtes i sunnites) ha canviat el to. Això m’ha portat a un cert estar fins els nassos (o més amunt) de la gent que hauria d’intervenir per canviar el curs dels fets i no ho fa; dels polítics que no aconsegueixen veure més enllà del seu interès personal, dels il·luminats que pensen que el món és casa seva i poden fer-hi el què vulguin (i ho sento però ara no em refereixo al Bush… sinó a en Nasrallah, que després de desenes d’atemptats de libanesos ha hagut d’arribar l’atemptat del membre d’Hezbollah per dir que això era intolerable, com si la resta fos tolerable!).

Però això no vol dir que estigui desanimat, o que estigui fins els nassos del país. Senzillament em sembla que és una llàstima tot plegat, i que si la cosa acaba malament després començarem a sentir dir que la comunitat internacional hauria de fer alguna cosa per evitar-ho (etc). Bé, en aquest cas, els libanesos tenen moltes més coses a dir, i actualment no estan fent la seva part de la feina…


Què fas aquesta tarda?

dilluns, 18-febrer-2008

 Roques tpiques del litoral, al costat del “passeig martim”

Els últims dies sembla que la cosa s’està animant. Entre partidaris d’Hezbollah, d’Amal (també xiïtes), de Hariri (sunnites) i de Joumblat (drusos) cada nit hi ha incidents. I si no, es busca algun grup de militars per provocar-los. És un fet que hi ha una tensió al carrer que fa un parell de setmanes no es respirava.

Ahir es va decidir treure la immunitat als membres de les milícies dels diferents partits libanesos. Una decisió important per permetre a l’exèrcit recuperar una mica la normalitat al carrer. Però cal veure les conseqüències reals que tindrà la decisió…

Ahir vaig estar sopant amb el Jaume. El viatge sense problemes (de fet va ser el primer en sortit per la porta!). Esperem que “la situació” no impedeixi veure el país…


Què voleu que us digui?

diumenge, 17-febrer-2008

 Centre Ville de Beirut

 No és fàcil escriure un blog sobre el Líban sense transmetre una sensació d’inseguretat falsa. És cert que cada dia són més freqüents els enfrontaments entre diferents grups de joves partidaris de les diferents organitzacions socio-polítiques. Però també és cert que la perillositat real d’aquests incidents depèn només del fet d’estar en el lloc equivocat en el moment equivocat. Per tant, viure a Beirut ara no implica haver d’anar amb armat ni res semblant.

Però, al mateix temps, negar la gravetat de la situació seria una mostra d’ingenuïtat bastant greu. La situació és perillosa no tant pel moment actual, sinó per com pot acabar. Malgrat tot, encara hi ha solució si els responsables (i la gent en general) es posa, d’una vegada, a treballar.

Canviant de tema, avui arriba el Jaume, per estar quinze dies per aquí. Espero que això permeti obrir un apartat dedicat exclusivament a fotografies del Líban. M’agradaria que d’aquí en pogués sortir una exposició a Barcelona per fer conèixer a la gent la realitat d’aquest país tan sorprenent.