Tornar a començar

Sleiman i Hariri... recomencem?

Tornar a començar, recomençar, tornar a la casella de sortida, “siga jugando, hay miles de premios”… Forma part de la naturalesa humana l’experiència del recomençar. I si algú encara no ho sabia, ara ja ho sap. Fem projectes, i no surten. Fem propòsits, i tampoc. Tenim objectius, però per arribar-hi hem d’intentar-ho una vegada i una altra… i això serveix per a qualsevol àmbit: professional, social, polític, religiós… Som poqueta cosa, i sovint hem de reconèixer que ens trobem com al començament, i hem de tornar a començar.

El motiu del títol/tema d’avui és, evidentment,

El Líban no existeix (allà)

El President Sleiman, amb en Hariri i l'Aoun...

Ara fa deu dies que vaig marxar del Líban. Des de la relativa fresca de Pamplona (relativa segons el dia, l’hora i amb què es compari) he pogut confirmar el què ja pensava, és a dir, que el Líban no existeix si no hi ha males notícies. Durant aquests deu dies, només ha aparegut a les notícies quan un soldat lleidetà ha mort mentre feia esport. A les notícies es parlava de la FINUL, la base Miguel de Cervantes i poca cosa més.

És normal que passi això. Si no hi ha notícies, no n’hi ha, i no cal invertar-les. A més, crear notícies no és fàcil: descobrir

Veure el món per un canut…

A mesura que s’acosten les eleccions em confirmo més que l’espècie política libanesa no té res a envejar a la d’altres racons del món. Han tingut molt de temps per aprendre’n i han estat en unes condicions gairebé immillorables per a conèixer bé com pactar amb qui calgui per aconseguir el què t’interessa (que sovint es pot resumir en una paraula: poder). El preu que calgui pagar tampoc és tan important. En part, perquè qui el pagarà no serà el polític, sinó els ciutadans. Però això, a un home d’estat, què li preocupa.

Per aquestes terres hi ha tans exemples com vulgueu. Alguns discrets, d’altres escandalosos. Alguns amb pell d’ovella, altres amb

Difícil d’entendre

Fa uns dies la Calín parlava del cas del general Michel Aoun, tot un personatge en els últims anys de la història libanesa. Després d’haver tingut un paper clau com a cap de l’exèrcit (lloc reservat als cristians) durant els últims anys de la guerra civil, durant els enfrontaments entre les Forces Libaneses i l’exèrcit libanès, va decidir oposar-se a la presència militar siriana en un moment en què semblava impossible fer-ho (com es va comprovar, de fet…). Es va haver d’exiliar a França, i va tornar coincidint amb la retirada militar de Síria fa tres anys, en el mateix moment en què Samir Geagea, una de les altres figures cristianes, sortia de la presó.

Fins aquí la biografia reflexa els dubtes i canvis que s’han produït en la majoria de líders libanesos, que han demostrat una capacitat per fer amics i enemics impressionant, i de canviar els uns e¡pels altres encara més impressionant! Però darrerament ha decidit que el camí, la solució pel Líban vindrà de la mà d’Hesbol·là i els seus padrins, Síria i Iran. En general es pot dir que el libanès de base és radicalment fidel al seu

Exemple pràctic de diversitat

Busca el teu líder... O com vendre!

La fotografia d’avui va ser feta durant el mes d’agost, però fins ara no l’he poguda penjar. És un exemple, molt clar, del què ofereix el Líban: una barreja de mentalitats, de cultures, de religions, de partits polítics, de líders tots junts. Com a la fotografia, el problema és que el país és molt petit, i no hi caben tots, un tapa l’altre.

Podeu veure-hi des d’estampes religioses (Jesús, la Verge, sants libanesos) fins a fotos d’alguns

Problemes amb els veïns, o “busca’t un enemic”…

La meva estada al Líban m’ha obert els ulls! (ara veig que podria haver posat el mateix títol d’ahir; i que no sóc capaç d’escriure seriosament ni la primera línia…).

Escoltant les reaccions als esdeveniments d’aquests darrers dies, i els comentaris de la gent durant el temps que porto en aquest país, he descobert (o per ser més sincer, m’he confirmat en el què ja havia vist estant a Roma especialment) fins a quin punt l’obsessió pel veí pot arribar a ser l’excusa perfecta per justificar tots (tots!) els mals propis. Sé que és un tema més delicat que els que tracto habitualment, per la senzilla raó que toca a tothom, aquí, i allà. Però no me’n puc estar, de dir alguna cosa que fa dies que rumio.

La justificació de molts mals libanesos, per una part -àmplia- de la societat es troba a