Últims dies

Barbacoa a Tannourine

Mentre preparo les coses per poder marxar tranquil, sense deixar temes a mitges, busco un forat per a posar-vos les penúltimes paraules sobre el què ha donat de si aquest temps passat aquí.

Les últimes hores m’han permès un altre matí a la platja, compartida amb dues persones més. Tranquil·litat absoluta, en un ambient que, tot i que no era paradisíac passava amb nota el què es pot esperar d’una platja al Mediterrani. Em va sorprendre els combats entre els crancs que aprofitaven un dia sense gent per a passejar-se per un dels extrems de la platja. Ahir un partit de tenis, i aquest matí un de futbol. Una bona manera de preparar els quatre dies que passaré (amb feina, a més de la barbacoa de la foto…!) a Al Tilal abans de marxar cap a Barcelona el proper diumenge a quarts de cinc de la matinada (les nits a l’aeroport de Beirut són de plena activitat amb els vols més econòmics).

Pel què fa al país, sembla que ja ha començat la

Beirut respira

Fotos (meves) de l’11 de maig a Beirut

Després de quatre dies de problemes intensos, avui Beirut (i el Líban en general) torna a respirar. Han estat hores d’angoixa i por. Per alguns,  de por pensant que no es descontrolés la situació. Per a d’altres, de por pel què ja estava passant.

Aquest diumenge ens hem llevat amb Hezbollah que abandona el carrer i la majoria (el govern) que accepta la decisió de l’exèrcit d’anul·lar el cessament del general

Per entendre què passa al Líban des d’occident 2.0

(després d’escriure el post veig que Hezbollah anuncia que deixa el carrer en mans de l’exèrcit tot i seguir amb la desobediència civil en resposta a l’acció de l’exèrcit de retirar dues decisions del govern… Caldrà veure què passa en les properes hores, però d’entrada, el carrer no ha de deixar-lo en mans de l’exèrcit, sinó de la gent i no entenc què significarà que continuï la desobediència civil… Però si vol dir que torna la calma i la normalitat, benvinguda la desobediència civil…)

Aquests dies, escrivint al blog, he de fer  un esforç per evitar les coses a les que m’he acostumat i intentar explicar el què passa tenint en compte la visió que es té des d’occident. No és fàcil, en general, i menys encara en una situació com l’actual.

Si a les notícies es veuen les imatges d’aquests dies, és normal equiparar la situació a una guerra. El problema (i jo no hi havia pensat fins ara) és que la majoria no sabem què és una guerra perquè no n’hem viscuda cap. I per tant ens hem fet una idea determinada, i tot el què sona a guerra ens imaginem que ha de complir aquestes espectatives. Per entendre’ns: en una guerra hi ha bombes i trets, ferits i morts. Però si tothom fos possible víctima dels trets i bombes els morts haurien

Una nit massa llarga (a Beirut)

Després de tots els incidents d’ahir, aquesta nit ha passat entre tret i tret. Amb una pausa (acústica) gràcies a una tempesta que ha aconseguit ofegar tots els kalashnikov, RPG i altres joguines que tenen els chicots d’aquí. Però després de la tempesta ha tornat… el mateix que hi havia abans, potser una mica més tranquil (suposo que també deuen dormir, no?)

Balanç? Buf… D’entrada cal dir que

Calma relativa

16’00: Ha començat el discurs de’n Nashrallah… i Asrafieh (zona totalment cristiana) arriba el so dels trets dels seus seguidors…

És difícil comentar la jornada d’ahir. D’entrada perquè cada part diu coses diferents (no només en relació a les responsabilitats, sinó als fets mateixos). El què sembla clar és que Hezbollah ha ensenyat la cara real, i els seu objectiu. Si he de donar un nom al què va passar ahir, diria que és una revolució, o un cop d’estat, o alguna cosa similar: la voluntat de canviar el poder a partir de la força, la intimidació i la por.

Si s’ha acabat? No. Per ara. Si el final està aprop? … Depèn de què s’entengui per final i per aprop! La cosa bona del Líban és que és capaç de

Sortides nocturnes

Amb l’arribada de la primavera i el bon temps, la nit es converteix en un moment en el que sortir de casa després d’una jornada de treball és realment agradable. Les possibilitats són moltes, tant aquí com allà. Però aquí n’hi ha encara algunes més. Com per exemple anar a “fer quatres tirs”.

Abans d’arribar al Líban, aquesta frase m’hauria fet pensar en una pilota i una porteria; i en passar una estona xutant a porta. Hi ha mil combinacions: un ràpid, un camp a camp, un rei de la pista, penaltis…

Si algú m’hagués dit que tirs en aquest cas vol dir trets, no de xuts, hauria hagut de recordar el què a vegades algú m’ha explicat en relació a la caça. És un tema absolutament desconegut per a mi, i aquí les possibilitats es reduexien a disparar contra algun animal que es bellugui.

Però al Líban aquesta distracció nocturna no té res a veure ni amb el futbol ni amb la caça. Es tracta de