Catalunya al Líban

Barques al port de Tir

Avui suposo que hauria de parlar de la triple visita que rep el país: el rei d’Aràbia Saudita, el president de Síria i l’emir de Qatar. Vénen per intentar calmar els ànims, en teoria, del país, després que fa unes setmanes ha anar augmentant la tensió. A l’horitzó apareix un moment perillós: l’acta d’acusació del Tribunal especial pel Líban, del que ja n’he parlat fa uns dies. També apareix com a possible moment perillós, en un futur sempre incert, la possibilitat que l’Iran continuï amb el seu programa nuclear (i que Israel no hi estigui del tot d’acord…). Però aquestes visites àrabs al Líban no fan més que confirmar el què he dit altres vegades: el Líban depèn dels interessos exteriors, però no necessàriament (ni únicament) dels interessos americans, israelians o iranians…

Però hi ha un altre tema que s’esforça per sortir al bloc. Es tracta de les aparicions a la premsa libanesa de notícies relacionades directament amb Catalunya. Aquesta setmana, com a mínim, s’ha parlat de Catalunya pels toros, pels números del Barça i per la prostitució. Són temes que sembla que

La imatge pendent

Els participants a la cosinada

Tal i com us vaig prometre, us poso la fotografia feta a Sant Benet del Bages, amb tots els participants a la trobada dels descendents dels meus besavis. Encara hauríem pogut ser uns quants més, tenint en compte que, dels que conec, en faltaven alguns. La sorpresa va ser trobar-me amb alguns lectors entre la part de la família més llunyana. Amb el pas del temps es demostra cada cop més complicat reunir-se tota la colla. Ja no parlo de la gran família, sinó dels més propers. Suposo que és normal (si no ho pensés hauria de tenir remordiments contínuament!).

En certa manera em va recordar a les famílies libaneses, però en una escala més catalana. Aquí, en una reunió similar, fàcilment es trobarien libanesos que viuen a Canadà, França, Brasil, Austràlia, els Estats Units, Anglaterra, Mèxic i una llarga llista de països. En el nostre cas, els estrangers érem clarament minoria, i la majoria de primera generació (em sembla que, si estem fent la comparació amb els libanesos, considerar els que viuen a Madrid com a estrangers és, com a mínim, ridícul…). És veritat que alguns han marxat a viure fora, però encara és bastant inhabitual.

Als diaris libanesos és freqüent trobar-hi notícies que parlen de

Aquí estem

Doncs, sí. Després de més de dues setmanes, ja torno a ser aquí. Tinc la sensació d’haver estat un mes fora, perquè realment ha estat tot molt intens. Però només han estat dues setmanes llargues. Mentrestant han passat poques coses. Sincerament, pensava que hi hauria més novetats. Però tot està molt tranquil. Ni tan sols la posada en marxa del tribunal internacional que ha de jutjar l’assassinat de l’antic primer ministre Rafic Hariri ha fet variar el panorama libanès.

Ahir, per celebrar la festa del Profeta, vaig tenir els primers trets d’alegria. Ara feia temps (mesos) que no els sentia. Va ser com una recepció per assegurar que no perdia els bons costums. Però la resta, pau i tranquil·litat.

I del viatge, doncs dir-vos que m’ha fet venir, un altre cop, ganes d’escriure sobre la crisis. M’ha impressionat veure la quantitat de

Autèntic!

El Líban, un país molt "autèntic"...

No he tingut massa temps de buscar-la. M’ha vingut gairebé instantàniament quan he volgut posar el títol a l’escrit en resposta al comentari de la M.P. de fa uns dies, on deia que a vegades li feia enveja per viure en un país encara tant… i em demanava que hi posés la paraula. Doncs bé, em permeto posar-hi la paraula autèntic, tot i que n’hi hauria pogut posar d’altres, perquè em sembla que expressa el què sento quan em passejo per aquesta terra.

Autèntic, perquè la gent és libanesa, amb les coses bones i les dolentes. Perquè té la història escampada pels 4 costats en un estat autèntic, tot i que a vegades també lamentable. Perquè la majoria de ciutats i pobles no

El futur de Catalunya…

Recordo que fa uns mesos comentava amb un amic igualadí (ja no sé si ho vaig dir també aquí, però em sembla que no) que tenia la impressió que al Líban es pot veure el futur de Catalunya. Aquesta idea, que es va quedar perduda per dins del cap, ha reaparegut amb força després dels comentaris de l’últim escrit.

Per a mi és molt senzill parlar del Líban. Per moltes raons: perquè a la gent d’aquí li agrada parlar del seu país, i sovint són els primers en criticar-ne moltes coses, o en veure’n el què caldria canviar; perquè la majoria dels lectors no són libanesos, i coneixen poc la realitat que hi ha per aquí; i perquè sé que si hi ha algun tema més espinós ningú em saltarà al coll (o com a mínim cap dels lectors habituals…). Però darrerament (i això sí que ja ho he dit en algun comentari) vaig descobrint que

De guerres i política, o per què no s’entén la gent.

Quan vivia a Catalunya sovint em semblava que ens passàvem l’estona mirant-nos el melic. Segurament no érem els millors en res, però si els segons en tot… Música? Pau Casals, Montserrat Caballé, Josep Carreras… Pintura? Joan Miró, Salvador Dalí… País? Ho tenim tot, i a poca estona… I no cal dir res dels esports… (i menys avui!)

 

Aquesta sensació de potència col·lectiva porta, indubtablement, a un pensament de certa superioritat, més o menys reconeguda. A què ve tot això, i quina relació té amb el títol? Doncs molt senzill: aquí, com a molts altres llocs, passa una cosa similar. I les glòries nacionals, que en tot cas haurien de ser motiu d’alegria col·lectiva, passen a ser sovint bandera utilitzada per