Callar per no dir res

Nou Souk de Beirut, de'n Rafael Moneo

O casi… Des del meu retorn al Líban he intentat escriure unes quantes vegades. Ho he intentat i ho he deixat a mitges (o per ser més precisos, al començament). I és que parlar de l’actualitat libanesa se’m fa difícil. I parlar d’altres coses em trobo, com d’altres vegades, sense imatges per acompanyar-ho. Què ha passat durant aquest temps? Doncs principalment, que seguim sense govern. I van 5 mesos des de les eleccions! Però la vida continua, i per sort la política no ho ocupa tot (estaríem llestos!). Què més ha passat? Doncs bàsicament que ha arribat la pluja. Molta. Moltíssima! Amb una dosi espectacular de llamps, llampecs i trons de tota mena. També va ser notícia el llançament (amb resposta incorporada) d’uns quants coets contra Israel. O els exercicis de dos avions de combat libanesos (els dos) que vaig poder veure en directe. O el pas d’ocells migratoris (que també vaig poder veure en directe, un cop més)…

Jo hi afegiria algunes experiències personals, com per exemple, esperar que passi una bona tempesta sota un xipré nascut entre les restes del mur d’un antic temple (fenici?). És una sensació realment curiosa. La pluja s’encarrega d’aturar el rellotge, i et trobes, de cop, en el mateix escenari en el que fa centenes d’anys altres pobles deurien veure passar els mateixos núvols (queda pendent penjar alguna foto)… Una altra experiència ben diferent (gairebé oposada) és la

Aquí estem

Doncs, sí. Després de més de dues setmanes, ja torno a ser aquí. Tinc la sensació d’haver estat un mes fora, perquè realment ha estat tot molt intens. Però només han estat dues setmanes llargues. Mentrestant han passat poques coses. Sincerament, pensava que hi hauria més novetats. Però tot està molt tranquil. Ni tan sols la posada en marxa del tribunal internacional que ha de jutjar l’assassinat de l’antic primer ministre Rafic Hariri ha fet variar el panorama libanès.

Ahir, per celebrar la festa del Profeta, vaig tenir els primers trets d’alegria. Ara feia temps (mesos) que no els sentia. Va ser com una recepció per assegurar que no perdia els bons costums. Però la resta, pau i tranquil·litat.

I del viatge, doncs dir-vos que m’ha fet venir, un altre cop, ganes d’escriure sobre la crisis. M’ha impressionat veure la quantitat de

El Ministeri del Treball

Després d'un incendi l'any 2004...

Ahir vaig estar al Ministeri del Treball, al costat de l’església de Sant Miquel, en un dels barris on la guerra civil va ser més intensa, en plena línia de demarcació. Encara s’hi poden veure unes quantes cases que segueixen intactes i permeten observar el desgast enorme provocat pels projectils que van rebre durant una vintena d’anys. El barri està dominat pels cartells polítics d’Hesbol·là i d’Amal, amb fotografies dels màrtirs de la resistència, malgrat l’acord al què es va arribar per eliminar-los.

L’edifici del ministeri no és precisament una joia de l’arquitectura. Ni tan sols és un exemple del què hauria de ser un edifici públic. És una cosa cutre, bruta i descuidada, que diu molt del ministeri en qüestió… Em va sorprendre, sincerament, trobar-me pujant una escala que podria ser la dels antics edificis públics que es troben (o es trobaven, ja no ho sé) en el Raval, per exemple. Descuidats, amb vidres trencats i/o bruts. El mobiliari, a més de ser vell, està tan

L’ordre francès al Líban

Un policia francès pels carrers de Beirut

M’ha costat molt, però aquí teniu la notícia d’avui… Policies francesos han vingut al Líban per ensenyar els seus col·legues a dirigir el trànsit. I aquest matí, mentre caminava pels carrers, m’imaginava el què deurien haver pensat aquests policies acostumats a l’ordre francès veient el caos oriental. Realment es pot pensar que es tracta d’una missió impossible, però tot intent per a fer la circulació més fluïda serà benvingut.

Però la notícia em sembla que necessita ser comentada, encara que sigui breument. El Líban no és, ni de bon tros, homogeni. Ni tan sols Beirut és una

Balanç final (?)

El port de Sidó, amb el Castell del Mar

El comentari de la Calín m’ha fet pensar en la possibilitat de fer un balanç del què ha deixat l’ofensiva militar israeliana a Gaza (i que poso aquí pel simple fet que, vivint en una zona propera en diferents sentits, pot aportar algun element que costa veure des d’allà…).

El primer que caldria dir és que, per a fer balanç caldria saber què pretenia el govern d’Israel amb aquest atac. La resposta oficial, impedir els atacs des de Gaza amb coets per part de Hamàs i altres grups armats. Però cada analista (per professió o per afició) ofereix versions diferents, i sovint contradictòries. Pretenia guanyar les properes eleccions. Pretenia debilitar Hamàs. Pretenia potenciar Hamàs. Pretenia transmetre un missatge a Obama… Evidentment, si no tenim la resposta a la pregunta és difícil fer balanç. O sigui que ja podem plegar. O no. De fet, es pot fer un balanç a partir de les reaccions que ha provocat. Per exemple, entre la població de Gaza, entre els membres de Hamàs, entre els palestins, els àrabs i en general en l’opinió pública. Evidentment, per fer això cal fer una concessió: generalitzar. Si es té en compte que qualsevol generalització és una modificació (més o menys gran) de la realitat, pot ser útil.

Hamàs ja ha dit que

Passejades nocturnes a Beirut

L'arbre de Nadal davant la mesquita al Centre Ville de Beirut

Ahir vaig sortir a caminar cap a les deu del vespre. Des de casa fins al Centre Ville, una passejada suficient com per a què la gent del país et miri amb cara d’estranyat, pensant que potser no saps que existeixen els cotxes. A Beirut la gent no camina pel carrer. A tot arreu s’hi va amb cotxe, i després passa el què passa: embussos eterns i permanents.

Aquests dies (o millor dit, aquestes nits) Beirut fa més goig que habitualment. Està plena de