Durant la Missa Nova
Els escrits amb els que he “tancat” aquest bloc han estat força inesperats. Aquest també ho era fa uns mesos. Ara, potser no tant. He dubtat (com en tantes altres vegades) si escriure’l o no. I m’he decidit a fer-ho perquè he pensat que era normal que ho fes, i que la protagonista de l’Epíleg involuntari l’hauria estat esperant.
Aquest darrer dissabte vaig celebrar la Missa Nova, a Manresa, a la mateixa església on es va celebrar el funeral per la meva mare, la M. Pilar en aquesta casa… Ara que ja ens anem acostumant a no tenir-la al costat, quan hi ha moments més festius i familiars és inevitable (per sort!) no tenir-la molt present.
Haurà gaudit d’aquest dia, com vàrem fer-ho tots els que hi érem físicament. I deuria gaudir també veient a la gent feliç. Els parents, els amics, el amics dels parents… Amb la Missa Nova es pot dir que es tanca l’etapa d’un any, aproximadament, entre l’anunci de l’ordenació, i el ser sacerdot. Han canviat poques coses, però tan fonamentals que el què ha canviat és la vida sencera. I en aquesta nova tasca, l’exemple de la M. Pilar serà molt útil: una vida dedicada als altres, sense reservar-se pràcticament res per a ella, fins el punt que era difícil saber què preferia fer, o quines coses li feien il·lusió. Jo ho resumeixo amb el què he vist des de petit: a la mare li agradava el cap o la cua dels peixos, o l’ala del pollastre. No va ser fins al cap d’uns anys que vaig començar a dubtar que fos una qüestió de gust o preferències… Suposo que deu ser una cosa comuna en les mares; però jo només n’he tinguda una per comprovar-ho.
Compto amb ella per a què m’ajudi en aquesta feina. I amb aquest escrit t’ho agraeixo.
Compta amb ella i amb els que la vam estimar molt i que t’acompanyarem també en aquest nou camí. Gràcies per escriure!
Buff, Ferran, i tant que hi pots comptar! Ara que no em sent ho puc dir: Què gran que és, la Maria Pilar! Bé, sí que em sent, però d’una altra manera…