Ja era hora! (…)

I és que ha costat uns quants mesos, i uns quants morts, que es posessin d’acord per escollir el nou president libanès. El país continua en un estat d’èxtasis, com si s’hagués despertat deprés d’una llarga època en coma. És l’ambient del dia de festa, del dia del casament d’algú… i ningú vol esguerrar-ho amb un comentari inoportú (per bé que molts esperen que després, potser quan la gent ja ha començat a beure una mica…

Tothom és conscient de la feina que queda per fer, però al mateix temps tothom és conscient també que aquesta oportunitat és la primera seriosa després de més de trenta anys. Alguns polítics van deixant anar en compta-gotes comentaris innocents, com qui no diu res, que recorden alguns detalls petits del què queda per fer. De la mateixa manera, tot i que s’ha insistit en el fet que no hi ha ni vencedors ni vençuts, també s’ha deixat caure el comentari d’algú indicant que el que ha sortit més beneficiat ha estat el d’aquí o el de més enllà.

Hi ha molta voluntat per aconseguir que el diàleg necessari no es converteixi en una nova excusa per enviar-ho tot a fer punyetes. Però queda clar a tothom que encara hi ha molt camí a fer. El nou president té feina per davant, i s’haurà de veure quines mesures pren; caldrà també veure la composició del mou govern (qui són els ministres del president…), i com acaba la modificació de la llei electoral del 1960. Finalment caldrà també veure com han influït (si és que influeix d’alguna manera) els últims esdeveniments en la intenció de vot de la gent…

Aquí es considera evident que aquest estiu serà el del retorn de molts libanesos (des del blog podem confirmar-ho!), i es confia en una bona temporada turística. O sigui, que com deia la Calín Semaan en el darrer comentari, els preus estan pujant de manera espectacular. Bona senyal!