Michel Sleiman (Suleiman), el nou president del Líban

Segueixen els preparatius per a l’elecció, diumenge, del nou president del Líban. Serà, després de molt de temps de discutir i barallar-se (en el sentit literal de la paraula) govern i oposició. Finalment haurà estat amb la col·laboració estrangera que s’haurà arribat a l’acord per escollir el nou president.

Fins ara ocupava el càrrec de comandant de l’exèrcit, i va passar a ser candidat de consens fa uns quants mesos. Però ha calgut que Hesbol·là ensenyés les dents (i les intencions?), que trobés una oposició superior a la prevista (sembla ser…) i que el país estigués al límit de la guerra civil per a què els polítics reaccionessin.

Hi ha hagut cessions per totes les parts, s’han arreglat temes pendents. Però no és el punt d’arribada, sinó el de sortida. S’ha arreglat la crisis, però no els problemes que l’han causada. I la sensació que pot aprofitar-se l’ocasió per fer alguna cosa gran està molt present. Però hi ha també la possibilitat que tot plegat fracassi i es perdi una oportunitat boníssima. Esperem que entre tots els responsables (polítics i no, ja que aquí el poble hi té molt a dir) estiguin a l’alçada de les circumstàncies!

Avui he tornat a anar al nord, als Cedres, i per l’autopista, a cada poble, es veuen banderes libaneses per tot arreu i retrats del futur president. No es tracta només de coses oficials, ja que als balcons, als vidres dels cotxes també se’n veuen. I em sembla que no és (només) afecció per la persona en concret, sinó pel què significa el fet de tornar a tenir president.

Mabrouk!