Degut a la boira… continua la boira!

En un dels espectacles del Tricicle, si no m’equivoco era Èxit, se sentia la frase del títol d’aquest post. A mi em ve al cap de tant en tant, quan penso en la situació del Líban, ja que aquí continua la boira, degut a la boira. Tenim la mateixa situació viciada des de fa temps (mesos, segons alguns, anys segons altres) i el problema és que la causa de la situació sembla ser la mateixa situació. I, conseqüència lògica, la solució no és precisament evident.

Aquest cap de setmana hi ha hagut la reunió de caps d’estat dels països àrabs, a la que no hi han anat la meitat dels caps d’estat, entre ells el del Líban, per raons òbvies (per si no ho són tan, la primera és que el cap de l’estat libanès per definició no existeix, segons alguns per culpa de Síria, organitzadora de la trobada!) Avui s’ha acabat, i… I què? Doncs, res! Que s’ha acabat, amb noves idees, noves expressions de bona voluntat, nous desitjos, noves històries! I ara què passarà? Doncs hi ha diferents escenaris: elecció d’un president per majoria absoluta (no qualificada) amb la possible reacció de l’oposició; la no elecció de cap president, i continuar com si no passés res; l’augment de la pressió per cadascun dels dos grups (majoria i oposició) amb conseqüències desconegudes però previsibles; l’augment de la tensió entre Hezbollah i Israel (amb els problemes per a tot el Líban)… Podeu triar la que més us agradi.

S’accepten les apostes!

Llibres i imatges

Avui us poso tres coses que no tenen res a veure entre elles: un llibre, una imatge i una notícia.

El llibre es tracta d’una espècie estranya, ja que presenta una imatge del Líban diferent a la típica imatge ideal, pacífica, model de convivència… Es tracta del llibre Le Liban de Pierre Pinta. No sé si existeix la traducció en català. A l’enllaç hi trobareu una versió incompleta, però em sembla que val la pena llegir el preàmbul per fer-se una idea diferent (però bastant real) del país.

La fotografia és encara de les que va fer el Jaume durant el seu viatge. A veure si serveix per recuperar-lo i per aconseguir algun comentari o escrit seu… Ànims, Jaume!!

Finalment, la notícia fa referència a un mail que vaig rebre ahir, des de La Vanguàrdia, anunciant que havien acceptat fer sortir el blog a l’apartat Tengo un blog, que surt, com a mínim, a la versió digital del diari. Encara no sé quan sortirà…

No passa res!

Des de fa una temporada, sembla que el libanès s’ha resignat a acceptar una situació anòmala amb un estoïcisme sorprenent des del punt de vista occidental. Sense president, sense un parlament efectiu, amb un govern coix per les dimissions (no acceptades) d’uns quants ministres xiïtes i pels assassinats d’alguns ministres cristians… amb una situació econòmica crítica, etc., etc.

Però la necessitat de viure, el fet que molta gent ja n’està fins el capdamunt, fa que s’opti per un conformisme, si no teòric, com a mínim pràctic. I, davant aquests desastres, no passa res

Mentrestant, és el moment de fer teories, de buscar raons i explicacions als fets. Mungié ha estat víctima dels serveis d’intel·ligència israelites, o sirians, o americans, o directament víctima d’Hezbollah

Sortida a la muntanya

Aprofitant les vacances escolars, el dilluns vàrem marxar uns quants cap a la muntanya, per fer-hi una mica d’esport i aprofitar el bon temps, abans que la calor sigui massa forta.

 Una de les coses més destacades era l’origen dels participants, ja que hi havia musulmans i cristians, i entre aquests n’hi havia d’ortodoxes i de catòlics (caldeans, maronites i llatins). Una petita demostració que es poden fer coses per millorar la convivència entre la gent de diferent cultura i religió

Vine a la festa!

Comença una setmana moguda al Pròxim Orient… Anem per ordre.

Ahir es va saber que Síria havia enviat tres divisions a la seva frontera amb el Líban

Avui acaba el dol pel Mungié (o com s’hagi d’escriure) el presumpte terrorista o màrtir o cap de l’aparell militar d’Hezbollah o digueslicomvulguis. Israel fa temps que diu que ara Hezbollah respectarà els 40 dies de dol, i sembla que efectivament els ha respectat.

Demà havia de ser la n-èssima sessió per escollir el President. Tampoc. També s’ha de decidir si el govern envia algun representant a la reunió de caps d’estats àrabs. La combinació de tot plegat converteix la zona en un polvorí, i qualsevol cosa demostra que hi ha gent amb ganes de festa. Ahir, per exemple, abans i després d’una nova entrevista al president del parlament, es va poder escoltar un repertori de petards, trets, explosions que envien les falles en a la categoria de jocs pels nens. De fet costa pensar que només fossin per alegrar-se de l’entrevista!

Rectificacions!

Això d’escriure tant sobre un tema sovint poc conegut fa que a vegades cometi errors. Avui, aprofitant la calma del Dissabte Sant, voldria corregir dues coses que he escrit.

La primera és recent, parlant de la Setmana Santa al Líban, i de com els cristians la viuen (la vivim!) El Marc havia preguntat si hi havia llibertat o seguretat…i jo vaig contestar manifestant la meva sorpresa, i oblidant-me del què jo mateix pensava fa mig any. Però també vaig oblidar un detall que ahir vaig tornar a veure, i m’ha fet escriure això. A la porta de les esglésies, durant la Missa, sol haver-hi un grup de militars i de policies. Suposo que la seva presència deu ser per evitar problemes. O sigui que m’imagino que no sempre s’ha pogut viure la pròpia fe sense problemes…

La segona fa referència a una cosa que vaig escriure fa més temps, en relació a la manera de conduir dels libanesos. Jo ho atribuïa (perquè algú m’ho havia dit) als efectes de la guerra… Llegint una guia del Líban parlava també de la conducció libanesa, descrivint-la amb molt encert. La sorpresa és que el llibre està escrit abans de la guerra! O sigui que cal buscar la raó en un altre costat…