Cada cop em ve més sovint a la memòria la cançó del Lluís Llach Cançó sense nom. Des que vaig arribar, la situació s’ha anat tensant, i el què semblava un problema d’entesa s’està manifestant com l’herència dels problemes del segle vint…
“On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble
On vas amb la vergonya per galó
i en el fusell hi dus la por
que apuntes al meu poble.
On vas quan ja l’infant no vol jugar
per que el que rep es sed de sang
i ets tú qui l’omples
On vas quan ja l’infant no pot mirar
ni el blau del mar ni aquest cel blau,
i ets tú qui el robes.
On vas amb les banderes
on vas amb els avions
on vas, on vas.
On vas amb els fusells
On vas amb els canons
On vas, on vas.”
El problema al Líban és que el destinatari de la cançó són moltes persones!!
Com les altres vegades que l’ambient s’ha enrerit, ara moltes coses queden a l’aire, sense saber si podràs tenir la reunió prevista, si vindrà la gent que t’ha d’arreglar alguna cosa… Paciència!
Última hora: sembla que un dels líders d’Hizbullah ha estat víctima d’un atemptat a Síria. Segons la televisió d’aquest partit hauria perdut la vida per un atemptat israelí… Si encara no estava la cosa prou embloicada…!







Dimecres, 13-Febrer-2008 a les 2:36 pm |
Ei!
Molt bon blog, felicitats! Tinc curiositat per saber com has arribat a viure al Líban? Tens algun post on ho expliquis? Ho trobo molt…valent, sincerament. Feliç sortida de la bombolla i feliç estada!
Dimecres, 13-Febrer-2008 a les 2:39 pm |
Amb el teu permis t’enllaço al meu blog.
Dijous, 14-Febrer-2008 a les 11:31 am |
El camí fins el Líban no és gaire directe… podríem dir que s’han ajuntat molts factors per poder-hi arribar, però el què si és clar és que no ho tenia previst deu dies abans d’arribar-hi. Més que qüestió de valentia podríem dir que és qüestió de voler viure la vida sense estar lligat a “tonteries”, amb perdó.