el dia era meravellós…

Aquest matí el cel de Beirut era d’un blau clar, amb un sol impressionant que convidava a deixar jaquetes i abrics a casa. Quan he sortit al carrer, cap a tres quarts de deu, he sentit, de nou, un soroll que m’ha recordat al d’una explosió. El primer pensament ha estat “comences a imaginar-te explosions cada cop que sents un soroll més fort del normal”. Quan he arribat al banc tot estava tranquil. La senyora que va estar una temporada de turisme per Espanya m’ha saludat amablement.

De cop i volta tothom a començat a buscar els mòbils. En pocs segons ja havien posat un canal informatiu en una de les pantalles que habitualment ofereix informació del banc… Era, efectívament, un nou atemptat, a Beirut. Les imatges de les columnes de fum que pujaven de les restes de vehicles apareixien de nou. No he pogut entendre el què deien ja que el meu libanès no està (ni de lluny) preparat per a això.

Quan he arribat a casa només he pogut saber que encara no se sap res de les víctimes.

Aquest és el Líban que alguns volen. Però no pas la majoria de la gent que viu aquí, la gent del carrer. Esperem que, de mica en mica, aquests es vagin imposant a la resta.

El cel continua d’un blau intens, el sol escalfa com en plena primavera. La vida, malgrat tot, continua tirant amb força al Líban!